Llocs d'interès

Catalogada com a Arbre Monumental, l’alzina dels Colls (quercus ilex subsp. ballota) es troba a poc més d’un quilòmetre del nucli de la vila, en direcció a Viver. Plantada al bell mig d’una plana de conreu, completament aïllada de vegetació arbòria i exposada a ple sol, forma una imatge idíl·lica d’arbre-aixopluc voltat de camps.

La capçada és espessa i la seva escorça fosca i clivellada. Mesura 16,5 metres d'alçada, 28,6 metres d’amplada mitjana de capçada, 3,8 metres de volta de canó i 7,59 metres de perímetre de la base del tronc, el que el converteix en un dels arbres amb més amplada de Catalunya.

Es tracta d'un arbre perennifoli amb fulles coriàcies molt variables i presenta el típic port arbori d'alzina isolada. Exhibeix una capçada amb la màxima superfície que la seva biologia li permet. L’alzina floreix durant els mesos d’abril i maig i les glans maduren al començament de la tardor. L'incendi forestal que afectà aquesta zona del baix Berguedà, el juliol de 1994, va socarrimar part de la capçada, però posteriorment rebrotà amb normalitat.

La bauma de les Set Portes, també coneguda com la balma del Calau, és una cavitat ubicada dins una paret rocallosa sorrenca que ressegueix tot el seu perímetre frontal. Conserva una de les restes de parets, murs i distribucions interiors més importants de Catalunya.

Ben amagada en un petit ressalt del cingle, abocada a la vall del torrent de ca l’Escalé, la bauma ocupa una llargada d’uns cinquanta metres i una profunditat inusual. Això fa que tot el conjunt de l’habitacle tingui molts metres quadrats aprofitables, per la qual cosa no sembla estrany que fos habitada fins a mitjans del segle XX.

L’espai interior està compartimentat a mena d’estances destinades a diversos usos com l’estable per al bestiar o les habitacions pròpiament dites. Una de les sales té un forn de pa en molt bon estat. El nom vindria originat per les set portes que es van obrir al mur de pedra i la tàpia que es va construir per convertir-ho en habitatge. Actualment, de les set portes, una està tapiada i una altra ensorrada.

En època de guerres, serví com amagatall i, durant les guerres carlines, va ser utilitzada com a presó. Avui en dia encara s’observa el mur que envoltava la presó i alguna de les torres de vigilància.

La millor manera d’arribar-hi és seguir la ruta del sender de les Fonts, que surt des del camp de futbol, als afores de la població, en direcció a l’Espunyola.

En els punts més elevats del municipi: serrat dels Colls, serrat de la Torreta, Montoliu...en dies clars és pot gaudir de belles vistes sobre les serralades dels Rasos de Peguera, Serra d’Encija, Bou Mort, Port del Comte, Montseny, Montserrat, Sant Llorenç del Munt, Collsacabra, Puigmal, etc...

Situada als afores de la vila, prop del cementiri. És una església d'una sola nau amb un transsepte molt marcat i sense absis. Coberta a doble vessant, la façana orientada a migdia està coronada per un petit campanar d'espadanya modern. La porta té la data 1848 sota l'anagrama de Maria. 

L’església de la colònia de l'Ametlla, d'estil neogòtic, dedicada a la Mare de Déu del Roser, està aixecada damunt una llosa sorrenca i construïda totalment amb la pedra provinent de la pedrera que permetia engrandir al mateix temps la fàbrica i els nous habitatges del carrer de Dalt. És obra de l’arquitecte Alexandre Soler i March (Barcelona, 1874-1949) deixeble de Domènech i Montaner, i que també era l'arquitecte municipal de Gironella.

L’edifici té planta de creu llatina, d'una nau, amb volta d'aresta i capelles laterals. Un campanar s'alça des de la façana, presidit per un pinacle i formant un petit porxo d'entrada. A l'exterior sobresurten uns contraforts que flanquegen la nau i acabats amb pinacles que, com tots els elements ornamentals, responen a una estètica neogòtica.

Els orígens de l’actual església parroquial es remunten a finals del segle XIV, quan, a redós del castell, s’hi va edificar una petita capella per donar servei religiós a la població que s’hi havia establert. Aquesta primera capella, d’origen romànic, desaparegué l’any 1681 arrel de les obres de construcció de l’església actual. 
L’any 1704 es consagrà l’altar major sota l’advocació de la Mare de Déu dels Àngels, un valuós i ric retaule barroc obra de l’escultor Segimon Pujol, establert a Prats de Lluçanès. Està presidit per la imatge de la Mare de Déu dels Àngels i coronat per una figura del Pare Etern. A més, s’hi poden identificar els 12 apòstols repartits per tot l’altar. 
Aquest retaule va patir greus desperfectes a principis de la Guerra Civil del 1936-39, especialment pel que fa a la imatgeria, però bona part de l’estructura de l’obra s’ha conservat fins a l’actualitat.

El retaule del s. XVI de Segimon Pujol
A l’església parroquial hi destaca el retaule barroc, obra de Segimon Pujol. Fou encarregat l’any 1702 i es va salvar, en bona part, de la crema provocada el juliol de 1936. La destrossa va afectar bàsicament la part alta de l’ala dreta del conjunt, a més de gairebé tota la imatgeria.
Després de la Guerra Civil, el Servei de Conservació de Monuments de la Diputació de Barcelona va completar els trossos destruïts, com era el medalló de la vinguda de l’Esperit Sant sobre el concili d’apòstols, a més del coronament del costat dret. També s’hi van col·locar noves imatges de la Mare de Déu dels Àngels i de Sant Bartomeu, patró de la vila, obres de l’escultor Camps i Arnau. 
Del conjunt d’imatgeria original salvada de la destrucció, en resten sant Andreu i sant Simó, a més del Nen Jesús, situat a la fornícula del segon pis, així com dues de les quatre virtuts cardinals que hi havia al coronament: la justícia i la fortalesa.

Les priores
La tradició de les priores encara es manté a Casserres. Són dues dones casades i dues dones solteres que, a la sortida de missa, es posen a la porta de l'església amb unes safates per recollir l'almoina de la gent quan surt. A l'hivern donen estampes i a l'estiu i a la primavera donen pomells de flors. Abans les priores casades anaven amb vestit negre i les solteres amb vestit blanc. També participen a les processons de Corpus, per Sant Cristòfol, en la benedicció dels cotxes i per Santa Maria, el 15 d'agost, així com en la processó a la Mare de Déu de l'Antiguitat, per acompanyar-la fins a l'església parroquial de la Mare de Déu dels Àngels, on la deixen tot el dia.
Hi ha les priores dels Àngels i les del Roser; en cada cas n’hi ha una de casada i una de soltera. Antigament, quan es feia el nomenament de noves priores, les velles, amb els seus millors vestits, anaven a les cases de les que entraven i la priora grossa els oferia xocolata amb melindros i vi bo. Actualment, una vintena de persones són les priores i es van tornant segons un calendari prefixat. 
*Antònia Sitjes Torrabadella: “Les priores, a Casserres, entre la història i el progrés”. Revista de l’Agrupació del Berguedà de Barcelona, núm. 33-34. 1995.
 

Està format basicament pel carrer Major i la plaça de la Creu.

Està situat a uns tres quilòmetres de Casserres en direcció a Gironella.
Sant Pau de Casserres fou la primitiva església parroquial, construïda, segons l'acta de consagració del 20 de gener de l'any 907, pel comte Guifré el Pilós i pel seu seguici i feta consagrar pel seu fill Miró el Jove.